Expressionisme alemany
Iniciat a principis del S.XX, té una tendència anti-naturalista i s'identifica amb l'art expressionista, que té com a antecedents a Goya i Munch. Es caracteritza per unes formes distorsionades, colors víus i violents, per tal de mostrar-nos l'estat d'ànim de l'artista, obres en què no es mostra la realitat, sinó l'expressió interna de l'artista a l'hora de fer l'obra.
El cinema que hi arriba és d'EEUU, que en aquests moments és el mut, fins que l'any 1917 el govern alemany decideix crear una productora estatal de cinema amb una finalitat propagandística. A causa de la greu crisi, l'any 1918 passa a pertànyer al Deutsche Bank, amb una finalitat comercial i d'entretenir.
Aquest cinema es caracteritza pel subjectivisme, on es deforma la realitat, a través d'una crítica a la burgesia i la vida urbana, és a dir, on les temàtiques tindràn un contingut polític, marcat per la desesperança, l'angoixa o la por. Exemples de pel·licules són ''Nosferatu'' (Mornau, 1922) o ''Metropolis'' (Fritz Lang, 1926).
Com a principis estètics podem destacar-ne l'utilització de llums molt dures, com a element decoratiu, contrapicada, per tal de crear un fort contrast amb les ombres i les llums.
Com no hi havia pressupost, es solía gravar en espais tancats, interns, amb plans aberrants, on s'sutilitzen molt les diagonals i falses perspectives, per tal de crear desequilibri.
Si parlem de la interpretació, és molt teatral, ja que s'expressa molt les emocions, de manera molt exagerada. S'utilitza molt de maquillatge, per tal de marcar molt la gestualitat i el caràcter del personatge.
La primera filmografia expressionista és ''El gabinet del doctor Caligari'', de Robert Wiene, l'any 1919, que compleix totes les característiques de l'expressionisme i representa una història real d'una sèrie de crims sexuals a Hamburg.
Surrealisme
És una altra branca de les Avanguardes del s.XX i de les més originals. Està basada en els manifestos surrealistes d'André Breton, on s'extreu l'automatisme de la creació, és a dir, crear tan aviat com ens arriba la idea de l'inconscient, independentment de qüestions morals i polítiques, on es pretèn escandalitzar el públic. Es basen molt en la teoria psicoanalítica sexual i genètica de Freud.
Aquest moviment triga més en adaptar-se que la resta d'arts. Luis Buñuel i Salvador Dalí, són els que van introduir el surrealisme cinematogràfic. L'exemple és la pel·licula que va sorgir per mitjà de la col·laboració d'ambdós, l'any 1929, anomenada "Un chien andalou". És una pel·licula muda, d'una durada de 17 minuts, on es simbolitzen els somnis dels dos, Dalí el de les formigues que surten de la mà, i Buñuel el d'una navalla que treu un ull. Per tant, no té estructura prèvia i no es planifica.
Una característica del cinema surrealista són els guions o arguments sense relació lògica de idees, on no es pot interpretar res en concret, degut, per exemple, a una manca de relació cronològica. Pretenen provocar un impacte moral a l'espectador a través de l'agressivitat de les imatges. Constantment hi ha un sentit irracional, on es combinen l'humor i la provocació, i es relaciona la sexualitat humana amb la decadència biològica cap a la mort.
Cinema soviètic
La Revolució bolxevic influeix molt en la producció del cinema rus de principi del segle XX. Al 1919, el cinema es nacionalitza, pasa a formar part de l'Estat i estarà al servei de la revolució de les teories marxistes.
És un cinema que vol renovar el cinema francés, el que comença a Europa, vol experimentar i és un cinema de creació molt personal dels diferents cineastes que intervenen. Es busquen noves solucions expressives i el cineasta per excelència del moviment es Sergei Eisenstein. Es convertirà en un geni del 7è art, és el primer catedràtic d'història del cinema que analitzarà el cinema des de que comença, es converteix en un teòric del cinema.
Eisenstein introdueix la importància tècnica del muntatge a les pel·licules, experimenta amb elles. A partir d'ell, tothom muntarà el seu estil, és el pioner. Pel·licules importants d'ell són ''La Vaga'' o ''El Cuirassat Potemkin''. Potemkin és un encàrrec del govern per exaltar l'esperit de la revolució social i bolxevic.
Les caracteristiques d'aquest tipus de cinema, i en concret, amb aquesta pel·licula són: El caràcter ètic, ambients molt barrocs, molts elements i imatges complexes.
A partir del 1931, no hi haurà tanta experimentació a nivell tècnic, i Stalin supervisarà molt les películ·les, que estaràn vinculades al seu règim. El gènere més important serà el cinema històric. L'altre gran pelicula serà Octubre, en motiu del desè aniversari de la revolució d'Octubre, i es veurà el fi del Tsarisme i les tensions entre bolxevics i menxevics.
Neorrealisme italià
Moviment cinematogràfic italià, que es dóna després de la Segona Guerra Mundial. Podem dir que és un cinema de postguerra i això marcarà les temàtiques de aquest tipus de cine.
L'objectiu és reflectir el dia a dia de la classe treballadora, una visió realista. Els crítics consideren com a primera pelicula neorrealista ''Roma ciutat oberta'' de Rosselini. L'argument tracta de l'ocupació nazi de Roma, i es veu la resistència romana, on es veu també una mare i un fill, que representen la classe treballadora.
El que vol, és apropar-se a la gent humil, però no busca la compassió de l'espectador, no té continguts polítics, per tant, es pot dir que és un cinema que no és del tot objectiu. No pretèn realitzar judicis morals dels personatges, si no plasmar el que està passant. Dóna més importància a les emocions que a els plantejaments, i per donar més realisme, la seva estètica serà semblant a un documental, amb actors que no són professionals, sense decorats, no hi haurà llum artificial, tot seràn ocupacions reals i llum natural, volen eliminar tot l'artifici, es grava tal qual passa a l'acció, no hi ha una post-producció.
L'altre pelicula és ''El lladre de bicicletes'' de Vittorio de Sica. L'argument, es centra en la post-guerra italiana, on una familia, amb un pare que porta en atur bastant temps, amb dos fills, li surt una feina de penjar cartells, però per fer-ho, necessita una bicicleta, i per poder comprar una, la familia haurà de vendre molt del que té. Quan la compra, li roben la bicicleta al carrer. La busca, la denuncia, pero no aconsegueix res. No la troba, i degut a la desesperació, passa per un estadi, i en roba una, però li enganxen.
El Nouvelle Vague
És un moviment cinematogràfic, de renovació generacional, que comença aproximadament a finals dels anys 50, amb un grup de joves cineastes que començen a treballar al marge dels corrents tradicionals cinematogràfics, que es caracteritzen per la manca de qualificació tècnica. Es podria dir que són el cinema alternatiu, amb poc pressupost, protagonitzats per joves sense experiència i que cobraràn molt poc, que es caracteritzarà per la desenvolutura narrativa, els diàlegs provocatius i l'amoralisme (manca de moral).
El prototip de pel·licula serà ''A bout de Souffle'' de Jean-Luc Godard. Un cinema que respon a un moment històric molt determinat, després de la quarta república a França, amb una disminució de la censura. Pel·lícules que es veuràn fora del mercat comercial, es donaràn en el circuits alternatius, circuits d'arts i assaig.
En aquest cinema apareix una nova generació d'actors, més relaxats, més realistes, ja han vist cinema, etc. Les preses seràn llargues, pocs muntatges, rodatges curts, de poques setmanes, exteriors en llocs reals, interiors amb llum rebotada, que dóna un ambient més realista, amb equips tècnics molt reduïts, per tant, una polivalència de l'equip molt gran, en definitiva una influència molt gran del neorrealisme, on es donarà una visió realista de la vida dels personatges.
Temàtiques que es donen són un cant a la plenitud de la vida, desig de llibertat, de trencar barreres i tradicions, esperit jove, els directors, a pesar de ser joves, han vist molt cinema, tenen un vagatge cinematografic important.
En aquest moment, comença el que anomenem cinema d'autor, on el director crea un estil propi de fer cinema. Godard, per exemple, és realista, talls molt bruscos, preses molt llargues, utilització de pla seqüències, molt diàleg, i fa un cinema d'emocions (amor, odi, etc).
El Free Cinema, a Anglaterra, paral·lelament a la Nouvelle Vague, és una reacció davant la producció cinematogràfica i dramaturga britànica del moment. El principal propulsor d'aquest moviment serà John Osbornet.
Estarà en contra de l'Star System americà, un moviment que reacciona contra tot l'artifici de Hollywood. Els actors més importants seràn Stephen Frears, Ken Loach i Tony Richardson. L'estètica i la temàtica és molt semblant a la Nouvelle Vague, per no dir el mateix.
Als Estats Units, és on es crea un Star System, una sèrie d'actors que viuen del glamour, gent rica, guapa. També començarà un moviment de renovació del cinema, que l'anomenarem la vanguarda americana, un cinema independent de Hollywood. Aquestes pel·lícules es basen en plantejaments temàtics i formals provocatius, que volen desfer aquest cinema tan perfeccionista de Hollywood. És un cinema Underground (cinema contracultural, que va contra la cultura oficial). Aquest cinema és l'evolució d'un cinema independent que comença timidament després de la segona guerra mundial, als anys de la postguerra.
Ja en els anys 60, el cinema perd el monopoli comercial, al arribar la televisió. Per tant, la censura que tenien les pelicules, les televisions se les salten. Els directors més importants d'aquesta època o moment són Stanley Kramer, Otto Preminger, i les pelicules més importants són La nit del caçador (1955) Dotze homes sense pietat (1957), Easy Rider (1969) i Cowboy de mitjanit (1969).
Dogma 95
És un moviment que té lloc a Dinamarca, els autors principals són Lars Von Trier i Thomas Vinterberg. Comença a l'any 1995. És un moviment amb característiques molt definides pero que el temps té una durada i una influencia efimera.
La idea principal és recuperar l'essència de l'art cinematogràfic, retornar a els origens, el principi de tot, quan no hi havien efectes, muntatges, etc. Volen carregar-se tot tipus de post-producció, per tant, tal qual es gravi, serà definitiu, no hi hauràn salts temporals, serà en tot moment el present, donant un aspecte de realisme, sense efectes ni artificis. També es podria relacionar amb el Free Cinema, i la seva temàtica podriem dir que és bastant senzilla.
Rebutjen els decorats, hi haurà so directe, tal qual es grava, càmera en mà, no voldràn grues, ni travellings, ni res, no utilitzaran filtres ni llum artificial, rebutjaràn els titols de crèdit, el director no firmarà la obra. Els dos films més representatius són ''Els idiotes'', de Lars Von Trier, i ''La celebració'', de Vinterberg. És un cinema que es podria dir que influeix al cinema català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada